COMENTARIO	VALORACION	FECHA
Primera sorpresa agradable: la Plath, companya d'adolescència, ella. "La campana de vidre" és una frontera entre adolescència i maduresa lectora per a mi. Pessoa és un altre vell conegut, i el "Desassossego" em transporta a l'últim any de carrera. Vaig tenir la sort, penso, de fer una assignatura sobre Pessoa amb Basilio Losada el darrer any abans que es jubilés. Losada em va obrir la porta a Pessoa, després la biblioteca em va ensenyar el pis sencer. En fi, dir-te que l'he llegit d'una tirada és no dir-te res, ja que és com em vas recomanar que el llegís. Però dir-te que no suposa cap esforç llegir-se'l d'una tirada, que el cos et demana llegir-lo així, suposo que ja és una altra cosa. UCP enganxa, només hi ha una manera de llegir-lo. Rellegir-lo ja és fullejar a l'atzar, però un cop ja te l'has begut d'un glop. M'agrada la mescla de frases tipus "he demanat una subvenció..." / "Quan arriba l'hivern, l'ocellet...". La barreja de tons i registres, els canvis de tema sense avisar, sense cap transició que ens prepari, de la subvenció denegada a la riera del poble. UCP es llegeix amb un llapis a la mà. A UCP s'hi guixa. Subratllo: "Vine amb mi, punyeta, i engega a pastar fang tota aquesta comèdia burgesa...". He entès la ressaca de la vida de què parlaves divendres. Les busques del rellotge hi són ben presents. I malgrat el pas del temps i la ressaca, "vine amb mi". Hi ha esperança. UCP és aparentment caòtic, un calaix de frases sense ordre, però sí que n'hi ha, d'ordre (un cert ordre!?), i hi ha els poemes més "convencionals", i els temes recurrents (vine amb mi, el temps, la buidor, ser o no ser escriptor, records, crítica al món literari català i les seves capelletes, mescla d'sms i glicines: tradició i modernitat, etc.). Les citacions en altres idiomes, sense cursiva que alerti el lector, són un risc tipogràfic que m'agrada, una manera de fer servir la tipografia (o l'absència de) a favor del text. Les repeticions "No vull...", "No vull...", són petits clímaxs, penso. Veig que cites la crème de la crème, de Litus a Maria Isabel, waw. ;) El cinisme desat a la butxaca on tens el mocador i les tisores de les ungles dels peus, subratllat. Aplaudeixo. Conclusió: UCP és una lectura recomanable, i s'agraeix l'absència de punts i a part, tot i que a priori espanti, potser. S'agraeix, també, que no hagis caigut en la hipocresia del "intro" després de cada frase, aquell intro que converteix la prosa en vers segons alguns autoanomenats poetes. Aquell intro que toca el que no sona i que amaga una ineptitud poètica galopant. Ja et vaig dir que no en sé, de fer crítiques. Massa anys fent informes de lectura, potser. Llegeixo poca poesia habitualment. Suposo que tot el que he dit i no-res és el mateix. No m'hauria fet res pagar per UCP, no tinc la sensació d'haver-hi perdut el temps. I dir això avui dia sobre un llibre escrit per un autor viu i d'aquí és dir molt, suposo que ho saps.	5	2005-12-19
Una certa penombra no és un poemari qualsevol. Sobta, dantuvi, per la seva peculiaritat formal. L'editor d'Edicions 62 Jordi Cornudella va precisar que es tracta d'un llibre de prosa poètica escrit d'una sola tirada, tot i que, visualment, sembla un poema en vers. El jurat ha destacat la innovació formal de lobra guanyadora, la seva gran intensitat, la densitat expressiva. Segons Cornudella, en aquesta edició s'ha tornat a fer "una aposta pel risc i per la voluntat d'innovació". Lautor diu que aquest format remet a un riu, «al riu de la vida», que també és alhora el leitmotiv del contingut del seu treball. És un soliloqui incessant a partir de fragments, retalls, records i pensaments esparsos. Eliminem lartifici del vers, liquidem el poema isolat per a lliurar-nos a la cascada dels mots que aparaulen els instants, sense buscar res concret, sense manierismes. És una mena de contenidor on hi fico de tot. Parlo del Fòrum, de sexe, daltres autors, de coses senzilles i de coses sublims", diu Antoni Ibáñez, que flirteja amb diversos gèneres literaris. "Vaig fer el salt a la filosofia i em vaig amistançar amb la literatura. Ibáñez, veí de Vallromanes i professor de filosofia a l'IES Gallecs de Mollet, és un escriptor força consolidat en la literatura catalana. Ha guanyat una quinzena de premis. Sautodefineix com a "ciberfilòsof lletraferit i blogger" [«lletraferit, lletramalalt, lletraembogit»] Disposa del bloc Tros de Quòniam que va guanyar el Premi Lletra 2004, en la categoria de votació popular, juntament amb la pàgina 2000 insults catalans, la recopilació dinsults més completa de la xarxa. Ibáñez ha publicat la novel·la Darrer poema (Ed. Granollers, 2000), l'assaig satíric Tros de Quòniam, vademècum de sàtires (II Premi d'Humor i Sàtira Jaume Maspons, 2003); també ha traduït Leducació de lestoic de Fernando Pessoa (Quaderns Crema, 2003)	5	2005-12-18
Ja està. The acabat de llegir. ¿Per on vols que comenci, pel principi o pel final? És igual. Perquè això no té ni cap ni peus. Quan comences ja saps com acabarà. No mha enganyat la teva parença. Una corda té dos caps, i els dos són idèntics. Ha passat làngel exterminador per davant la teva porta. Ja sés mort abans de suïcidar-se. No ho dic jo, que consti. Ho va dir el Vallejo-Nagéra, i ell en sabia molt, de trastorns mentals. Et faria patxoca ser a la llista, oi? Caram, quins noms! Estaries al costat del bo i millor. Què et falta? Decisió? Dóna-li temps. El suïcidi ja surt a la tercera columna de la botifarra quilomètrica, pàgina 9. És ell, qui escriu el guió lobra i plana pertot. En canvi, Nietzsche triga a sortir, és estrany, perquè és el que va vestit de negre i porta la dalla. ¿Quin sentit té continuar embrutant el món de paraules?. Però la metzina nihilista que tha aniquilat la vas prendre fa temps, el dia que vas descobrir que res no val la pena. Ni tan sols ladveniment del superhome. Tanta filosofia per acabar tan malament... Pots abominar dels presidents-pastors, però mira on tha dut lurc de la teva saviesa. Tot és més senzill. Tu sol no has construït aquesta Babel. Els que van perduts pel món són legió. La mort no aclareix res. No, no tinc lúltima resposta, i si la tingués tampoc no te la donaria. De què serviria si no has fet el camí? Thas quedat a mitges, ja ho veus. A partir dara ja saps el que tindràs: ensinistrar solituds i donar tombs a la sínia, vet aquí pel que tha servit Navarra i el rosari de Karol Wojtyla. Tot pur fetitxisme. La Tau és una utopia. Aquest camí no té dreceres i tu no el pots fer, ell es fa en tu. El suïcidi no és cap solució, és una enganyifa més. Vas agafar lenforcall equivocat i el teu camí va de cara avall. Ho dius tu a la pàgina 21: el camí de linfern fa baixada, i ho repeteixes cinc cops seguits en vint línies: el camí de linfern fa baixada. Ja ho sabem. Lhas triat tu, aquest camí, i ara no em vulguis convèncer més. Potser enganyaràs alguns i algunes: és una màscara més, una altra vena del trosdequòniam, diran. No. Tu saps on rau el nucli dur del desastre. Que caiguin les caretes! El farciment no et serveix damagatall. Pots posar-hi palmeres fàl·liques, espelmes de vainilla, síl·labes orgàsmiques o encenalls pleonàsmics que res no et dissimula. És locàs, particular, malgrat els set mil euros i una certa glòria. Qui tot ho vol tot ho perd. Cotxe suec i moto japonesa, sexe i ronknroll, el primer de la classe i fallera major. Testimes més pensar que és el món, el que sensorra. Neró també era un cretí. Renegues de les patums i abomines de Déu, de la ciència, lamor, la política, de lart i fins de la jardineria. El sentit de la vida és fotres un bugre a la brasa i un albariño en el restaurant La Nansa en el port de Tazones. Riu, ara que pots. Rius de que jo i molts altres haurem contribuït amb quinze euros al teu objectiu: el bugre amb albariño i entrar a lolimp de les patums. Ja ho veus, quina és la porca misèria que ens mou. ¿I encara tatreveixes a dir-me talibà cavernícola? Hauries de besar-me els peus. Fes botifarres quilomètriques i embolica que fa fort. Ara entrem en el teu terreny: polèmiques i guanys crematístics sempre creixen parells. Una certa penombra per sècula suculòrum? No, no diguis encara amén. Et parlo clar, no memboliquis amb lalemany i el portuguès. Thas passat molt amb làrab, el ciríl·lic i el xinès mandarí, el swahili també hagués quedat xic. Vols ser flegmàtic i estupendu, la repera confitada amb nata líquida i gerds, indiscriminadament in, fashionable, adorable... megalomaníac! Justa la fusta! Anem avançant. Nulla dies sine post. Fas el que pots, com tothom. Em deus un llobarro, lalbariño no cal, ja veus que no et demano comissió. No vull sortir al Google. Ha. No concedeixo entrevistes. Ha. Detesto el vedettisme. Ha, ha, ha! Per què te'n vas per les rames divagant? Em vols entabanar? Cave canem. La teva botifarra sha tornat jocfloralesca: somnis ardents, plenilunis, glicines... Lànsia de ser reconegut públicament és un desideràtum que tendeix a la sublimació. Tornem a la penombra, sisplau. Al teu pandemònium particular: ¿Per què hi ha tants escriptors suïcides? Saps que tens mala peça al teler i no hi pots fer res. Ho has volgut així. Callem, doncs. No, no som pols destels, i ho espatlles tot seguit fent elucubracions sobre la buidor suprema, quan ni tan sols coneixes el teu silenci més proper. Poesia post-poètica, blog-poesia. Digues, Mahalta: ¿quina en coneixes? La poesia no interessa ningú. Per tu, fins els déus són suïcides. Somia, somia que ets lliure. Deixa-ho córrer, que testàs emborratxant de massa odi i massa amor.. I ara anem a la conclusió. O millor no. Cal entendre que no es pot dir tot, veritat? Lepíleg tel faré jo, clar i català, com ha de ser: el teu llibre mha agradat, tros-de-quòniam.	5	2005-12-18
http://static.flickr.com/34/67032725_0461225a0e_b.jpg	5	2005-12-18

Este libro tiene una valoración media de 5.0000 puntos.